Hi havia una vegada, fa molt i molt de temps, un nen que es deia Guillem. Vivia en una família de bandolers i lladregots. El cap del seu pare estava valorat en 3.000 pessetes i el de la seva mare en 2500 pessetes. La família vivia amagada, des de feia molt de temps en una cova al peu de Serraestreta, una muntanya de la vora d’ Estrident (el seu poble). La cova era fosca i tenebrosa, un antic cau de llops. Quan hi entraves l’aire pur de la muntanya se n’anava i tot feia pudor d’humitat. Allà, darrere de la gran roca lilosa plena de molsa, hi guardaven tot el que robaven. Des de diners, joies i objectes de molts calers, fins a petites coses com fruita, menjar o llaminadures.
Al Guillem, des de petit li havien ensenyat totes les tècniques per a robar i entrar en les cases més difícils. Coneixia totes les eines i artilugis possibles. El seu pare li havia ensenyat com doblegar un filferro o una pinça del cabell per a aconseguir una clau que pogués obrir tots els panys.
Però ell pensava que no estava destinat a ser bandoler, tenia un somni que cada nit es repetia: -volia viatjar a la lluna. Al·lucinava quan a la nit, des d’un petit forat del sostre, veia totes les estrelles, però sobretot el captivava Ella, la lluna. Aquell petit satèl·lit que brillava i ressaltava sobre tots els altres cossos estel·lars.
-Quins acudits que tens!- Li deien els seus pares que es negaven rotundament a que en Guillem estudiés i anés a l’escola amb els nens normals. Deien que ell era un bandoler i que per molt que repliqués res no canviaria el seu destí.
Realment els seus pares tenien por de que algú trobés el seu amagatall, o que el seu propi fill els delatés. Volien que ningú s’adonés que existien perquè si els trobaven els acabarien matant.
Durant els sopars hi havien hagut moltes esbroncades, molts crits i baralles pel tema dels estudis i d’anar a l’escola com un nen normal.
Un bon dia el pare desprès d’una baralla amb el seu fill, va sortir de la cova tot enfadat cridant. Va ser la seva perdició, la policia que feia dies que el buscava el van sentir. Van corre tots i com que el van agafar despistat no es va poder escapar i va passar la nit detingut a les masmorres. Pocs dies després fou jutjat i penjat a la plaça major davant de tot el poble.
Al cap de poques setmanes, quan un policia rondava pels voltants del lloc on van agafar al pare, va veure l’entrada de la cova i va decidir entrar-hi per investigar. A dins hi va trobar la mare, lamentant-se de la perdició del pare. El policia la va agafar i se la va endur. La mare va ser jutjada i penjada com el seu marit.
Quan en Guillem va veure que en poc més de quinze dies havien penjat al seu pare i a la seva mare va decidir que no podia seguir així i es va entregar a la policia per explicar-los entre plors i llàgrimes tot el que li havia passat.
Els policies van veure que no podien castigar a un pobre nen que ni tan sols havia robat una pera.
En Guillem era orfe, així que el van enviar a viure a un internat a l’altre punta de la regió. L’internat era una antiga casa enorme, tenia fama de ser incomoda i no apta per a viure, però com que en Guillem estava acostumat a viure en una cova en condicions dolentíssimes, li va semblar un lloc prou acollidor.
Com a mínim a l’internat s’hi podia estudiar. Tots els nens l’odiaven i l’apartaven del grup perquè va córrer la veu de que venia d’una família de lladregots. Tot i així ell va seguir estudiant per a complir el seu somni.
S’esforçava tant perquè tot i que els seus pares eren dolents se’ls havia estimat molt així que va decidir una cosa: …aconseguiré ser un astronauta i el dia en que vagi a la lluna per primer cop portaré posat el mocador que sempre portava la meva mare al cap i la sabata de la sort del meu pare.
I així ho va fer, com que era un nen molt aplicat amb només dinou anys va pujar en una nau especial per a viatjar a la lluna.
La nau era gegant, tenia agafadors per tot arreu perquè quan hi hagués gravetat zero pogués quedar-se quiet. Hi havia unes finestres precioses, en Guillem pensava passar-se tot el viatge mirant l’espai.
Ell viatge no se li va fer gens llarg, més aviat curt. Li semblava molt divertit tot allò. Estar-se tot el dia volant per la nau i observant la preciositat de l’espai exterior.
La nau va aterrar a la lluna a les dues de la matinada i en Guillem va ser el primer de tota la tripulació en baixar.
I en el moment en què la nau va aterrar, el noi va tocar el terra de la lluna amb la sabata del seu pare i va lligar a la bandera del seu país el mocador de la seva mare tal i com s’havia promès.
“Guillem bandoler” és un relat original de Laura Tapiolas Fàbregas, participant de la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio, organitzat per Ràdio Nova (Juny 2011). Alumna de sisè de primària de l’Escola Joan Maragall de Vilanova del Camí, va guanyar aquest premi ex aequo en la categoria de 5è i 6è de primària.
Vols llegir relats – Ràdio Nova- 26
Es diu, es conta i comenten que un dia, un grup de persones van anar de visita a un centre de Rehabilitació Social per a persones amb problemes de salut mental. El director, després d’una bona estona escoltant comentaris forassenyats plens de tòpics i de prejudicis i de preguntes quant menys absurdes, i veient que el grup no tenia cap voluntat d’assumir la realitat de la diversitat i la diferència, va voler acabar la visita amb una lliçó d’humilitat.
