Llegir relats?

Archive for 2011|Yearly archive page

LA PROVA DE LA BANYERA de Jordi Gutiérrez Jané

In Reflexions, Social on 27 octubre 2011 at 17:39

Es diu,  es conta i comenten que un dia, un grup de persones van anar de visita a un centre de Rehabilitació Social per a persones amb problemes de salut mental. El director, després d’una bona estona escoltant comentaris forassenyats plens de tòpics i de prejudicis i de preguntes quant menys absurdes, i veient que el grup no tenia cap voluntat d’assumir la realitat de la diversitat i la diferència, va voler acabar la visita amb una lliçó d’humilitat.

A la pregunta d’un dels visitants sobre els criteris que es seguien per a valorar i determinar si un intern podia o no sortir del centre, va contestar: – Bé, tenim un prova definitiva. Li diem la prova de la banyera, -ah- contesta el visitant amb aire de superioritat, -i ja és segura?, -…i tant, 100 %- , li diu el director. -Si vol, podem fer una demostració amb vostè mateix. Si tenen curiositat.

Agafat davant dels seus companys de visita, no va poder fer més que acceptar la proposta del director.  Van anar a una sala on hi havia una banyera plena d’aigua. El director va explicar: -Mirin, davant d’aquesta banyera plena, els hi donem una cullereta de cafè, un got i una galleda,  i els hi demanem que buidin la banyera el més ràpid possible. Segons com ho fan, deduïm si la persona està en condicions de pensar de manera racional i pot tornar a la societat o ha de passar una temporada encara intern aquí-.

-Ah, ja ho entenc-, va dir ràpidament el visitant en qüestió. -És una prova molt intel.ligent . Una persona normal com jo mateix, faria servir la galleda ja que és més gran que la cullera i el got, i així tardaria menys temps.

-No!-, corregir el director. -El que vostè diu persona normal, trauria el tap de la banyera!!!!

RECORDA: Accepta la diferència, ens enriqueix a tots i ens humanitza i…, sigues sincer, tu què has escollit per buidar la banyera?

“La prova de la banyera”, un relat original de Jordi Gutiérrez Jané, psicòleg i contista menorquí que es va posar en contacte amb el nostre bloc, per oferir-nos la possibilitat d’incloure els seus relats a la nostra pàgina. Aquest és el segon relat curt que incorporem. Us convidem a visitar els seus dos blocs: 

Gaudim amb contes 

Gaudim amb contes per a infants

Vols llegir relats? – Ràdio Nova – 27

GUILLEM BANDOLER de Laura Tapiolas Fàbregas

In Juvenil, Narrativa on 5 agost 2011 at 7:46

Hi havia una vegada, fa molt i molt de temps, un nen que es deia Guillem. Vivia en una família de bandolers i lladregots. El cap del seu pare estava valorat en 3.000 pessetes i el de la seva mare en 2500 pessetes. La família vivia amagada, des de feia molt de temps en una cova al peu de Serraestreta, una muntanya de la vora d’ Estrident (el seu poble). La cova era fosca i tenebrosa, un antic cau de llops. Quan hi entraves l’aire pur de la muntanya se n’anava i tot feia pudor d’humitat. Allà, darrere de la gran roca lilosa plena de molsa, hi guardaven tot el que robaven. Des de diners, joies i objectes de molts calers, fins a petites coses com fruita, menjar o llaminadures.

Al Guillem, des de petit li havien ensenyat totes les tècniques per a robar i entrar en les cases més difícils. Coneixia totes les eines i artilugis possibles. El seu pare li havia ensenyat com doblegar un filferro o una pinça del cabell per a aconseguir una clau que pogués obrir tots els panys.

Però ell pensava que no estava destinat a ser bandoler, tenia un somni que cada nit es repetia: -volia viatjar a la lluna. Al·lucinava quan a la nit, des d’un petit forat del sostre, veia totes les estrelles, però sobretot el captivava Ella, la lluna. Aquell petit satèl·lit que brillava i ressaltava sobre tots els altres cossos estel·lars.

-Quins acudits que tens!- Li deien els seus pares que es negaven rotundament a que en Guillem estudiés i anés a l’escola amb els nens normals. Deien que ell era un bandoler i que per molt que repliqués res no canviaria el seu destí.

Realment els seus pares tenien por de que algú trobés el seu amagatall, o que el seu propi fill els delatés. Volien que ningú s’adonés que existien perquè si els trobaven els acabarien matant.

Durant els sopars hi havien hagut moltes esbroncades, molts crits i baralles pel tema dels estudis i d’anar a l’escola com un nen normal.

Un bon dia el pare desprès d’una baralla amb el seu fill, va sortir de la cova tot enfadat cridant. Va ser la seva perdició, la policia que feia dies que el buscava el van sentir. Van corre tots i com que el van agafar despistat no es va poder escapar i va passar la nit detingut a les masmorres. Pocs dies després fou jutjat i penjat a la plaça major davant de tot el poble.

Al cap de poques setmanes, quan un policia rondava pels voltants del lloc on van agafar al pare, va veure l’entrada de la cova i va decidir entrar-hi per investigar. A dins hi va trobar la mare, lamentant-se de la perdició del pare. El policia la va agafar i se la va endur. La mare va ser jutjada i penjada com el seu marit.

Quan en Guillem va veure que en poc més de quinze dies havien penjat al seu pare i a la seva mare va decidir que no podia seguir així i es va entregar a la policia per explicar-los entre plors i llàgrimes tot el que li havia passat.

Els policies van veure que no podien castigar a un pobre nen que ni tan sols havia robat una pera.

En Guillem era orfe, així que el van enviar a viure a un internat a l’altre punta de la regió. L’internat era una antiga casa enorme, tenia fama de ser incomoda i no apta per a viure, però com que en Guillem estava acostumat a viure en una cova en condicions dolentíssimes, li va semblar un lloc prou acollidor.

Com a mínim a l’internat s’hi podia estudiar. Tots els nens l’odiaven i l’apartaven del grup perquè va córrer la veu de que venia d’una família de lladregots. Tot i així ell va seguir estudiant per a complir el seu somni.

S’esforçava tant perquè tot i que els seus pares eren dolents se’ls havia estimat molt així que va decidir una cosa: …aconseguiré ser un astronauta i el dia en que vagi a la lluna per primer cop portaré posat el mocador que sempre portava la meva mare al cap i la sabata de la sort del meu pare.

I així ho va fer, com que era un nen molt aplicat amb només dinou anys va pujar en una nau especial per a viatjar a la lluna.

La nau era gegant, tenia agafadors per tot arreu perquè quan hi hagués gravetat zero pogués quedar-se quiet. Hi havia unes finestres precioses, en Guillem pensava passar-se tot el viatge mirant l’espai.

Ell viatge no se li va fer gens llarg, més aviat curt. Li semblava molt divertit tot allò. Estar-se tot el dia volant per la nau i observant la preciositat de l’espai exterior.

La nau va aterrar a la lluna a les dues de la matinada i en Guillem va ser el primer de tota la tripulació en baixar.

I en el moment en què la nau va aterrar, el noi va tocar el terra de la lluna amb la sabata del seu pare i va lligar a la bandera del seu país el mocador de la seva mare tal i com s’havia promès.

“Guillem bandoler” és un relat original de Laura Tapiolas Fàbregas, participant de la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio, organitzat per Ràdio Nova (Juny 2011). Alumna de sisè de primària de l’Escola Joan Maragall de Vilanova del Camí, va guanyar aquest premi ex aequo en la categoria de 5è i 6è de primària.  

Vols llegir relats – Ràdio Nova- 26

LA GUERRA DEL MENJAR de Jan López Bocache

In Juvenil, Narrativa on 2 agost 2011 at 7:17

Hi havia una vegada un xoriço que ningú l’estimava, excepte el pernil dolç. Junts, amb el seu amic, van anar a passejar pel camp fins la muntanya i van arribar a un riu. Allà el pernil va caure a l’aigua i la corrent se l’enduia, però el seu amic xoriço el va salvar. Els refrescos es van riure del xoriço, perquè a ells només els importava la seva pròpia vida i ells no l’haurien salvat.

Un altre dia van anar plegats de vacances, però el xoriço ja era una mica vellet i li tocava que se’l mengessin. Tots van estar molt tristos fins i tot els seus enemics. Els aliments van decidir que serien bons amics i no es barallarien.

Va passar el temps fins que els aliments i l’espècie humana es van extingir. Va sorgir un nou tipus diferent d’aliments i d’éssers.

Un dia el xoriço i els altres aliments van ressuscitar en forma de fantasma i es van barrejar amb els nous aliments, inventant així la barreja fantasma i van anar a viure al castell de la Pobla.

En aquesta nova barreja hi havia dos móns: els dels aliments saludables, format per fruites i verdures, i els dels no saludables, que era tot el contrari, format per llaminadures i pastissos.

Els dos grups van intentar conviure en pau per sempre més. Van ser feliços i van menjar xoriços.

LA GUERRA DEL MENJAR és un relat original de Jan López Bocache, participant en la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio (Juny 2011), i guanyador en la categoria de 1r i 2n de primària. El seu autor és alumne de primer de primària de l’Escola Marta Mata de Vilanova del Camí (Anoia).

Vols llegir Relats – Ràdio Nova – 25

MANOS SUDOROSAS de Mireia Rubio

In Romàntic on 23 juliol 2011 at 7:52

Se han citado en la puerta de la estación. Ella está inclinada hacia delante, para facilitar un plan de huida. Mira sin ver a la familia que se acerca paseando; tiene los ojos muy abiertos, pero en realidad no está alerta. Podrían ser sus padres, otros parientes o unos vecinos de su barrio. En cualquier caso la pillarían prevenida, sí, pero incapaz de disimular su arrobo. Siente la piel caliente y bañada; le estrecha los dedos con determinación pero sin fuerza. Es imposible ser más feliz.

Él esconde la mirada cabizbajo, avergonzado de tanto desearla. Hace ver que se entretiene con el móvil; busca una canción que quiere compartir con ella. Le parece aun más bonita cuando está ausente o a punto de echar a correr. Inalcanzable. Se ha hecho una trenza larga, esa mañana, pero ahora está despeinada y se le escapan algunos mechones. Le gustaría decirle que está preciosa, pero cree que puede entenderlo como una cursilada. Además, sería una debilidad por su parte poner en evidencia tanta ternura. ¡Qué difícil resulta jugar a ser un tipo duro!

Están en un lugar público, en un banco de la calle, a la vista de cualquiera. Hace calor y sudan, pero eso es lo de menos. Llevan una hora ahí sentados y no se han soltado de la mano. Apenas han cruzado palabra. Se lo han dicho todo por sms, email, twit, facebook… y esa misma mañana en el instituto.

Ahora, aunque traten de evitarlo, sólo pueden pensar en esas manos, enlazadas y sudorosas, ávidas de caricias que aun no se atreven a pedir en voz alta. Manos pudorosas, como el primer amor de la adolescencia. Como el beso que anhelan y se darán, si ella quiere, mañana.

“Manos sudorosas”  (2011) és un relat original de la periodista i escriptora Mireia Rubio. Conte/relat inclòs en el seu bloc personal  “Marea de Palabras” .  

“Vols llegir relats?” – Ràdio Nova – 24

LA FOTOGRAFIA OFICIAL de Carles Campomar

In Narrativa on 21 juliol 2011 at 18:02

Eren els inicis de l’estiu, i com cada any tota la família s’havia de fer la fotografia de rigor que el dia següent sortiria a totes les revistes del cor i a tots els diaris de tirada nacional i internacional.

Aquell moment era el que feia saber a tota la gent que tota la família reial estava oficialment de vacances i era un dels moments mes esperats pel rei Opre perquè tota la família esta junta al estiu.

A en Llibert per aquella ocasió l’hi havien comprat uns pantalons de color negre amb una camisa de llana de color blava, però  a ell no l’acabava de convèncer,

La fotografia estava prevista per a les dotze del migdia i tota la premsa era al seu lloc gairebé una hora abanç del esperat moment..

Els membres de la família s’acabaven de enllestir poc a poc, a totes les estances del palau i havia moviment, uns familiars es vestien, altres es pentinaven, i altres estaven asseguts llegint la premsa mentre els criats els netejaven les sabates.

L’hora era arribada, tota la família un al darrera de l’altre estava llesta, poc a poc anaven sortint al jardí de palau, un jardí ple d’arbres i palmeres que donaven ombra a unes taules que estaven acompanyades d’una barbacoa per fer menjars a la brasa.

Tota la família es va anar acostant al seu lloc, els nens al davant de tot un al costat del altre, agafats de la ma, mentre els grans al darrera dels nens a poc a poc anaven ocupant el seu lloc, en Llibert es va posar al costat de la seva mare  i a la seva dreta tenia al seu pare, al cap d’uns minuts enllestint els detalls un dels organitzadors de la casa reial va donar l’ordre a tota la premsa que podien fer la fotografia en voler, tots els fotògrafs van posar les càmeres a punt, els flaixos sortiren disparats immortalitzant aquell moment.

Al cap de dos minuts exactes els fotògrafs van parar de fer fotografies perquè els grans es canvia-se’n de lloc perquè no sortissin totes les fotos iguals, en Llibert va quedar al mateix lloc i al costat del pare es va posar la germana de la reina que havia anat a passar uns dies de vacances amb tota la família.

Tot tornava a estar a punt per fer les darreres fotografies, i de seguida els fotògrafs van començar a fer les darreres instantànies.

En Llibert es va girar un segon cap al darrera per estossegar, i quina va esser la sorpresa que va veure la ma del seu pare acariciant el cul de la germana de la reina, sense dir res el Llibert va girar-se per acabar de fer la sessió fotogràfica com si res hagués vist però a l’acabar la sessió fotogràfica en Llibert es va quedar mirant amb cara de fàstic al seu pare i a la germana de la mare, sentint-se  malament per la seva mare que no sabia res de tot aquella escena, i pensant si l’hi havia de dir.

LA FOTOGRAFIA OFICIAL, un relat original de  Carles Campomar

Carles Campomar, nascut a Alcúdia (Mallorca) és un escriptor especialitzat  relats curts i poemes, que fins el moment ha publicat dos llibres: “Històries curtes” (2007) i “La finestra de la vida” (2009). A la biografia inclosa dins de la seva pàgina web, ens explica que Joan Barril, Quim Monzó i Sergi Pàmies, han estat els seus mestres, dels que ha après molt. I també inclou una relació de cantautors que li han ensenyat moltes coses: Joaquin Sabina, Serrat, Luis Ramiro, Albert Ricart, Ismael Serrano, entre d’altres. Carles Campomar es va posar en contacte amb el correu electrònic del volsllegir@radionova.cat per oferir-nos la possibilitat de poder incorporar les seves històries curtes en aquest bloc de relats.  ”La fotografia oficial”, va ser incorporat al seu bloc personal el novembre de 2010.

Carles Campomar – pàgina web personal

Vols llegir relats? – Ràdio Nova – 23

ESTRELLES DE MAR de Jordi Gutiérrez Jané

In Juvenil, Narrativa on 6 juliol 2011 at 11:40

“Es diu, es conta i comenten que una vegada un home savi es va retirar durant un cert temps a una caseta a prop del mar per a escriure un llibre que recollís totes les seves ensenyances abans que amb la seva mort, desapareguin. Tots els matins, abans del trenc d’alba, acostumava a caminar per la platja i després s’asseia a escriure durant hores. Gaudia dels passejos que donava a la vora del mar perquè li servien per a ordenar i pensar en totes les coses profundes que pensen els savis: “Qui fa moure els planetes a l’espai?” “Què és l’amor?” “Quin sentit té viure?” “Què passarà dins de 300 anys?” “És l’home un esser lliure i responsable?”

I amb aquestes i altres preguntes existencials al cap, caminava al llarg de la platja un matí després d’una gran tempesta quan es va trobar amb una gran sorpresa… i de seguida va comprendre la gravetat de la situació: la sorra de la platja estava coberta d’estrelles de mar! Ell sabia que les estrelles de mar viuen només uns minuts fora de l’aigua, i quan els hi toca el sol, moren sense remei, amb compte de no trepitjar-les, va seguir caminant per la platja, amb el cor encongit de pena. Avançava lentament, pensant en la fugacitat de la vida, en com a vegades confonem les nostres prioritats, en com perdem el temps en coses inútils i intranscendents, en com l’atzar ens pot portar a viure o morir en un instant sense poder fer res … Abstret ens els seus pensaments, va caminar metres i metres fins que va descobrir a l’horitzó unes figures corrent amunt i avall de la platja incansablement

I tot i que ja era l’hora de retornar a casa i seguir amb l’escriptura del seu llibre, va decidir, mogut per la seva innata curiositat, esbrinar què era allò que es movia d’aquella manera estranya. Quan es va anar acostant, es va adonar de que no eren més que un grup de nens petits, tots amb la cara suada, el tors nu i els peus molls i plens de sorra. En veure el savi, es van aturar i el van mirar fixament. El savi els va somriure i els hi va dir: - Què esteu fent, vailets?
Els nens el van mirar sorpresos i el que semblava més petit li va contestar: - Agafem totes les estrelles de mar que podem i les tirem a l’aigua per a que no es morin.

El savi va somriure de nou amb pena i els digué: - Ja veig… però no t’adones de que no té sentit el vostre esforç? Hi ha cents de milers d’estrelles de mar i viuran molt poc temps més abans de que el sol les assequi… Tot i que en salveu unes quantes, la majoria d’elles moriran de totes formes. Torneu als vostres jocs, el vostre esforç no té cap sentit.

Les mirades dels nens es van omplir de núvols i de silenci. Miraven desconcertats la immensitat de la platja, la immensitat de la tragèdia, el nombre immens d’estrelles condemnades a la mort. En silenci i amb el cap cot, van començar a marxar cap a casa seva.

Però quan estaven a punt de desaparèixer de la vista del savi, el nen petit que havia parlat va tornar corrent sobre les seves passes, va agafar una estrella i, amb totes les seves forces, la va llençar al mar. I va cridar als seus companys i al savi, amb força i renovades energies: - Per a ella sí que té sentit, un sentit tan immens com la tragèdia que ens envolta!! Apa, tornem a la feina, companys, i si vostè ens ajuda, seran més les que es salvaran!!

Amb els ulls plens de llàgrimes, el savi va començar a agafar i tirar estrelles a la mar. En el seu interior, del cor net i lliure d’un nen, va aprendre una gran lliçó. La importància de totes i cadascuna de les gotes d’aigua que, unides, conformen el mar”

MISSATGE DEL CONTE: El sentit del teu esforç està molt més dins teu que en els resultats concrets que puguis obtenir. Tota platja està formada per una multitud de petits i insignificants, en aparença, granets de sorra.

Estrelles de mar, un relat original de Jordi Gutiérrez Jané, psicòleg i contista menorquí que es va posar en contacte amb el nostre bloc, per oferir-nos la possibilitat d’incloure els seus relats a la nostra pàgina. Aquest és el primer relat curt que incorporem. Us convidem a visitar els seus dos blocs: 

Gaudim amb contes 

Gaudim amb contes per a infants

Vols llegir relats? – Ràdio Nova – 22

 

 

LA MUÑECA RUSA de Mireia Rubio

In Narrativa on 4 juliol 2011 at 17:41

Mi madre me había regalado aquel juego de muñecas rusas hacía casi tres años. Lo había comprado durante aquel inolvidable viaje a Moscú que ella y mi padre habían hecho para celebrar sus veinticinco años de matrimonio. Fue su primera y última salida al extranjero. Habíamos insistido en que pasaran aquellas vacaciones en un lugar más cálido, sobre todo por su estado, pero ella se había empeñado en ir a Moscú. He soñado desde hace años con pisar la plaza roja, solía repetirnos incansable, aunque no acabamos nunca de aprobar su decisión. Ninguno de nosotros, excepto mi padre.

 Aquel sábado, mientras limpiaba la repisa de la librería que ocupaba la hilera de muñecas, me asaltó una sensación extraña. Entre la segunda y la tercera faltaba una. Primero pensé que la había tirado sin querer mientras barría, quizás al rozarla con mi camisa, y busqué en el suelo durante un buen rato. Miré por todos los rincones y volví a coger la escoba para pasarla debajo del sofá, pero la figura no aparecía. Luego observé las demás con rareza, igual que cuando una cara conocida me saluda en la calle y hago un esfuerzo por recordar donde encajarla. Lo más curioso es que había siete piezas, o sea el mismo número que yo creía haber contado tantas semanas. Y sin embargo estaba convencida de que me faltaba una. Mi padre me observaba inmóvil desde su silla. -Dime que no me estoy volviendo loca.- le pedí inútilmente. Me seguía mirando con aquellos ojos perdidos que tanto me habían llegado a asustar al principio y a los que ahora podía mirar sin angustia. -Tú no te acordarás de cuantas muñecas había ¿verdad? Antonio, Antonio… Oye ¿no me la habrás quitado en un despiste esta mañana mientras te hacía el desayuno?

 Nunca se reía de mis bromas. De hecho tampoco se enfadaba. Se había mantenido en aquel estado de ausencia desde que murió mi madre. Los médicos decían que el día menos pensado podría levantarse de la silla y hacer vida normal, que simplemente estaba en un estado de shock, pero de aquello hacía ya poco más de un año. Precisamente hacía un mes y medio que se había cumplido el primer aniversario de la muerte de mi madre, pero él no había dado señales de nada, aunque yo me empeñase en hablarle cada día, en recordarle su nombre y en nombrarle a su esposa muerta que descansaba, por fin, en algún lugar, después de librarse del sufrimiento diario que había tenido que padecer durante seis largos e inexorables meses, consumiendo un tiempo no deseado.

 Volví a mirar las muñecas con atención, especialmente aquel vacío entre la segunda y la que ahora ocupaba el lugar de la tercera, que bien podía haber dejado yo misma al limpiarlas la semana anterior. Pero estaba convencida de que la tercera muñeca era una impostora, quizás sin pretenderlo, que había venido a llenar un espacio que no era suyo, y que en realidad era la cuarta. Su tamaño me resultaba demasiado grande al lado de la segunda, así que las tomé una a una y las abrí todas para comprobar que encajaban una dentro de otra; un ejercicio que tanto me había fascinado desde pequeña y que había aprendido, primero, metiendo aquellos cubitos de colores unos dentro de otros y, más tarde haciendo puzzles (como máximo de cien piezas, porque los de más me aburrían) hasta que todo ocupaba su lugar. Pero aquellas muñecas no eran perfectas y bailaban un poco unas dentro de las otras, hasta tal punto que no podría asegurar que faltara solamente una entre la segunda y la falsa tercera, sino también entre las dos últimas de la serie.

La punzada de dolor me cogió tan desprevenida que la última muñeca se me escurrió de las manos antes de poder volver a colocarla en la estantería. La derecha había volado hasta el pecho y la izquierda buscaba apoyo en el sofá para soportar el peso del cuerpo que se había rendido de pronto y que amenazaba con desplomarse en el suelo, al lado de aquella figurita de ojos negros que se había abierto en dos mitades y que vislumbré antes de que todo se volviera oscuro. Por suerte el dolor remitió casi tan rápido como había sobrevenido, pero durante un rato, quizás unos minutos, seguí sentada en la misma postura con los ojos entornados y la mano derecha presionando el pecho izquierdo, intentando acompasar la respiración, antes entrecortada. Bajo la palma de la mano sentía aquella presencia que me torturaba desde hacía unos días, y aunque durante toda la mañana hubiese intentado distraerme con la limpieza, nada podría cambiar que aquella misma tarde, en sólo unas horas, las palabras de un extraño garabateadas en un papel podían cambiarme la vida. Mi padre seguía en la misma postura con los ojos clavados en la pared. Igual de absorto quien sabe en qué pensamiento. Marqué el teléfono con torpeza y recogí la muñeca del suelo con movimientos lentos. -¿Sí? -Raúl soy yo, Irene- no parecía mi voz y durante un segundo pensé que debía haber esperado un poco antes de llamar. No iba a resultar muy convincente. -Oye, no me esperéis esta noche. Mi hermano me ha llamado y va a venir a ver a mi padre. No le he querido decir que tenía planes. Ya sabes como es de imprevisible y tengo que aprovechar cuando dice que viene. -Vaya, tenía ganas de verte…

Parecía desilusionado y me despedí de forma precipitada y fingiendo una prisa que no tenía, como si me esperase un torrente de actividad nada más colgar el teléfono. Siempre me ha admirado la capacidad de camuflaje que algunas personas ejercemos sin ni siquiera un ensayo, convirtiéndonos en actores suicidas que salen al escenario sin leer su papel. Y aunque el triunfo es enorme cuando la ficción se confunde con la realidad, a una le queda un regusto amargo en la boca del estómago, una especie de náusea que cuesta controlar. Me sentía mareada y decidí tumbarme un rato en el sofá. La lámpara necesitaba una limpieza a fondo, pero no iba a ser hoy. Cerré los ojos.

 No había puesto el despertador, pero me saca del sueño el sonido impertinente de la alarma de un coche en la calle. Las manecillas verdes del reloj marcan las tres de la mañana. Por la ventana abierta llegan voces y risas jóvenes mezcladas con la música y el motor de otro coche. La alarma se detiene. La última broma y luego las despedidas, portazos, un coche que se aleja y, segundos después, otro que arranca, para imitar al que ya se ha ido. Silencio de nuevo. La calle, que acostumbra a estar tranquila, vuelve a la calma. Sólo, a lo lejos, se oye el rumor de la ciudad, de vez en cuando otro motor o una persiana que se cierra; ruido amortiguado en la distancia. Una ráfaga de aire mueve las cortinas y subo la sábana hasta el cuello.

Tengo sed pero no quiero moverme de la cama. Se está tan bien. Quizás un poco sola, pero eso lo soluciono mañana. Se me escapa una sonrisa imaginando la cara de Raúl si me atrevo a hacerle una proposición. ¿En tu casa o en la mía? Me siento valiente, fuerte, lúcida, viva… ¡Quién piensa en dormir! Tengo ganas de hablar con alguien, explicarle lo bien que me siento, lo bello que es vivir, respirar hondo y llenarse de oxígeno. El rostro risueño de mi madre me sobrecoge. Creo que estaba soñando con ella. Si pudiera verla un momento, si pudiera contarle…

Me levanto con determinación y atravieso la habitación a oscuras. Conozco cada rincón de la casa y podría recorrerla a ciegas sin tropezar con nada. Lo había hecho muchas veces de pequeña. Desde el umbral de mi cuarto cinco pasos y entreabro la puerta de la izquierda, con cuidado, para escuchar. Es la respiración de una persona dormida, profunda y tranquilamente. Dos pasos al frente, tuerzo el pasillo a la derecha y con cuatro pasos más estoy en el comedor.

Había dejado la ventana abierta y los visillos me reciben con una danza ligera impulsados por la brisa, impregnados de una luz suave que dibuja el contorno de los muebles y los objetos, que me sirve de guía hasta la cocina. Siento frío en los pies al abrir la nevera y una vez más me asalta el recuerdo de aquel rostro querido riñéndome por andar descalza o por beber desde la botella directamente.

Lleno un vaso para mi padre y desando los pasos hacia el comedor. Me paro frente a la librería y repaso los lomos de los libros hasta que encuentro el que busco, Antonio Machado Poesías Completas. Y es al levantar la mano para sacarlo cuando me fijo en la muñeca. Es la segunda de la serie y está algo desplazada hacia la izquierda. A su lado la tercera también parece haber sido movida hacia la derecha y me ha provocado la misma sensación que esta mañana, como si faltara una entre ellas. El espacio justo para meter la mano y rescatar a Machado. Sin embargo son siete y no tengo ninguna duda ahora. Camino hacia la habitación con emoción y me siento a su lado en la cama. No ha abierto los ojos pero le cuento que he vuelto a nacer, que me siento viva, que no voy a dejarle solo y que si él quiere le puedo leer cada día a su tocayo…

“La muñeca rusa”  (2007) és un relat original de la periodista i escriptora Mireia Rubio. Conte/relat inclòs en el seu bloc personal “Marea de Palabras” .  

“Vols llegir relats?” – Ràdio Nova – 21

LA PORTA DEL VEÍ SOMRIENT de Lale Muradova

In Narrativa on 27 juny 2011 at 8:05

I era ella allà al carrer dempeus, rumiant una pregunta molt important: una pregunta que faria al destí. Tenia tot: els pares, els diners suficients, estava estudiant en la millor universitat del seu país on les filles dels polítics venien per lluir els seus vestits preciosos amb el nom Gucci estampats als seus pits i on al sortir de la classe al carrer t’ensopegaves més que una vegada amb uns nois macos i ben vestits que venien a buscar xicotes més arreglades de tot la ciutat.

Només li faltava una cosa: casar-se. Ja tenia vint-i-un anys i encara no s’havia trobat ningú adequat per casar-se. Ja en tenia moltes ganes de veure els seus pares trucant als familiars, amics i veïns per anunciar que la seva única filla es casava amb un noi d’una família respectable, i més a més aquell noi té un pis ben situat al centre de la ciutat. Això era el que esperaven d’ella aquells moment. Res més. Tot i que a vegades, li venia ganes de marxar de la seva casa i viatjar sola per Europa i veure altres cultures i practicar totes les llengües que havia après des que era una nena de set anys. Però això mai faria feliç als seus pares, ni a ella. Què pensaria tothom d’ella? Més important és poder trobar un bon noi per casar-se i fer família. Posteriorment, es pot fer tot, tot i que en tenia dubtes.

Aquesta nit seria la nit que ella probablement sabria si es casaria aquell precís any o encara li quedava uns anys més. Tal i com tenien planejat unes noies de la seva edat, unes cinc amigues van sortir al carrer per provar el destí. Segons a la tradició de Novruz l’últim dimarts abans de 20 de març (el dia que entra la primavera) es podia endevinar moltes coses sobre el teu futur.

Ella havia escollit la porta d’aquell veí que cada matí li somreia, ensenyant els seus dents blanc i perfectes. Aquell veí seu tenia una família bastant alegre i sempre el veia riure amb les seves filles petites i la seva dona pagesa. Per això, ella no tenia cap dubte que el que escoltaria no seria res dolent. A més a més, les dones pageses solen educar als nens d’una manera respectable i mai a la vida utilitzarien paraulotes a la presència dels seus pares.

Eren les nou de la nit. La noia soltera es va acostar a la porta del seu veí somrient – a la porta de color vermella, feta de fusta de bona qualitat. S’hi va acostar i s’hi va posar tranquil·lament la seva orella esquerra per escoltar-hi. Quasi no respirava, perquè no volia que la seva respiració li obstaculitzés sentir coses alegres.

Ja havia pronunciat la pregunta. La pregunta era si ella, la universitària trobaria algun noi adequat per casar-se aquell any. Ara el que faltava era sentir alguna cosa bona dels seus veïns. La antiga tradició deia que l’últim dimarts abans que entrés la primavera al poble, una noia soltera podia endevinar el seu futur fent uns rituals tradicionals. Un dels quals era anar a escoltar la porta d’algu veí, amic, familiar o fins i tot alguna persona estranya. Si darrere de la porta venia una veu alegre, o unes veus dels nens, o bé alguna persona cantant o fins i tot el so d’aigua de l’aixeta, tot això era un bon senyal. O sigui que el teu desig compliria aquell precís any.

Si el que senties era alguna cosa desagradable, alguna paraulota mal intencionada o un grit pegat sobtadament, ja podries oblidar del teu desig que aquell any no es compliria.

Per això, era molt important que la noia soltera escollís bé la porta. Ara ja havia passat més d’uns tres minuts i ella encara no aconseguia sentir res. Estava mig asseguda davant de la porta amb els ulls tancats, concentrant-se per agafar algun so. No volia deixar de provar el seu destí amb aquesta porta. Per això si calia la noia quedaria allà fins més que una hora fins que algú es bellugués dintre. De cop i volta, va sentir uns passos dintre de la casa. Hi havia algú allà dintre, o sigui que molt aviat sentiria una veu alegre de les nenes, va suposar la noia. No es va bellugar. En un tres i no res, es va obrir la porta de cop i com que la noia soltera era recolzada a la porta es va perdre l’equilibri i es va caure just als peus del seu veí somrient.

“Tu també vols casar-te, Arzu?” cridè l’home amb una veu burleta mentre l’ajudava a posar-se de peu…

La porta del veí somrient, un relat original de Lale Muradova

Lale Muradova és una noia d’Azerbaidjan que se sent 25 % catalana. No només perquè porta 2 anys i mig a Catalunya. Tampoc perquè està casada amb un català – català! També perquè quan té molta gana, la primera cosa que imagina és el pa amb tomàquet, amb l’oli verge de Siurana i escalivada. Es repte escriure un relat cada dia per millorar el seu català i també parlar de les seves experiències soviètiques –azerbaiyanis –angleses –catalanes – i del seu món interior.

Visiteu el seu bloc:  “Noia Azerbaigjana: Relats a la catalana”

Vols llegir relats – Ràdio Nova – 20

TOT I ELS ANYS QUE PORTO AL DARRERE de Jesús M. Tibau

In Narrativa on 1 juny 2011 at 10:43

Tot i els anys que porto al darrere em costa aprendre la lliçó. M’enfado amb mi mateixa i m’entristeixo inútilment. Mirar per la finestra sé que encara no és prou valent. Potser si m’animo, d’aquí una estona, apartaré la cortina i deixaré que m’entri llum.

“Tot i els anys que porto al darrere”, és un “nanoconte” original de Jesús M. Tibau, escriptor. Fill de Cornudella de Montsant i tortosí d’adopció. Coordinador del Club de Lectura de Tortosa. Presentador i guionista del programa literari de TV de Canal 21: “Tens un racó dalt del món”. Títol també del seu bloc a internet i del llibre publicat l’any 2001. També és autor dels llibres: “Postres de músic” (2005), “El vertigen del trapezista” (2008), “A la barana dels teus dits” (2009), “Una sortida digna” (2009), i enguany ha publicat “I un cop de vent els despentina”. El seu bloc a internet va ser guardonat el 2009 amb el Premi Blocs de Catalunya, en la categoria “literatura”.

Vols llegir relats? – Ràdio Nova – 19

 

 

 

 

SUMANDO DIAS de Mireia Rubio

In Narrativa on 31 maig 2011 at 11:34

La tienda de Emilio está cerrada cuando llega. Pasan siete minutos de la media.Suficiente para que el frutero, que es un hombre de orden, tenga echada la persiana. Pretende cumplir la dieta, pero tendrá que volver a pasar sin las beneficiosas manzanas.

 Se queda en la puerta, con las manos sujetas al bolso. No tiene nada mejor que hacer, pero es evidente que los planes del tendero están lejos de regresar al trabajo ese día. En la acera de enfrente, una buena mujer cargada de bolsas, pero dignamente equilibrada, apresura a sus dos hijos para llegar a casa. Ella no. A ella nadie la espera.

 El brinco del teléfono móvil le arranca un respingo. Una nueva invitación al cine, ¡la quinta ya! A la misma hora y en el lugar de costumbre… Ahora, las manzanas depurativas se le antojan aun más urgentes. Una copa seguro que la envalentonaba; tiene otra vez ese cosquilleo en las palmas… Y ya suma 87.

 En la puerta de la sala Odisea huele a palomitas. Los días de verano, la humedad y el calor invitan a refrigerarse dentro. La elección es lo de menos. La distribuidora nunca se la juega. Lo insólito es sumar la penitencia de entrar con un cucurucho caliente en las manos. Pero vale la pena pagarla, porque a él le encantan.

 Siempre la cita el día del espectador. Supone que lo utiliza como coartada. Lo reconoce por la gorra, que solamente se quita cuando la ve llegar a su lado. Todavía no le regala besos, pero se pasa la película anclado en su brazo, aspirando su ropa, memorizando aquel nuevo aroma, que hoy tampoco resulta agrio.

 Al final se despide deprisa, sin comentar si le ha gustado. En la falda de ella desliza un sobre. El quinto ya; otro CD pirata, otro dibujo suyo y otra carta breve que ella beberá sedienta, hasta la siguiente.

 Vienen a recogerlo a la puerta. Ella sabe que no quiere que descubran que han estado juntos. Los demás todavía no la ven con sus mismos ojos.

 Cree que es una buena madre, aunque no compre a tiempo las manzanas, aunque la botella todavía la tiente –ahora mucho menos que sus cartas- aunque se resista a regresar a casa, aunque su hijo tenga que buscarla a escondidas para confirmarle que vale la pena seguir sumando los días.

“Sumando dias” és un relat original de la periodista i escriptora Mireia Rubio. Conte/relat inclòs en el seu bloc personal “Marea de Palabras” .  

“Vols llegir relats?” – Ràdio Nova – 18

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.