Ara fa un any, un diumenge al matí, un cop dutxat, vestit i ben esmorzat, em vaig disposar a baixar al carrer per comprar en primer lloc el diari del dia, i tot seguit, fer un vol per gaudir del sol i la bona temperatura que feia. Era agradable passejar pels carrers poc transitats. Però ràpidament vaig adonar-me que potser hi havia massa poca gent.
Camí del quiosc, situat tres carrers més avall del lloc on visc, vaig sentir uns crits d’horror. Vaig aturar-me i escoltar amb atenció. De sobte va passar pel meu costat, una senyora a tota velocitat i fent un xiscles per deixar-te ben sort. El meu cor va començar a bombejar més fort del compte. Més ensurts. Un senyor tot esfereït amb el seu fill en braços i corrent pel mig del carrer, cridava: és un lleó, es un lleó!
La curiositat va superar el meu neguit, i vaig avançar unes passes mes, fins trobar-me cara a cara amb el personatge que va provocar tota aquesta histèria col·lectiva. Un senyor de poca alçada i vestit tot de negre, passejant la seva mascota lligada a una corretja de gos. Però vet aquí que no era pas un gos el que passejava, sinó un lleó de proporcions ferotges.
Impassible, el senyor i el lleó van aturar-se davant meu. El meu cos va quedar-se immòbil. El cor a punt de sortir-me per la boca i la tremolor va conquerir fins l’últim extrem de la meva constitució física. La primera reacció que vaig tenir va ser dir-li: “…Bon dia”, i el senyor amb les ulleres de cul d’ampolla, amb un gruix fora del normal, va dir-me: “…no li faci por “senyoreta”, no mossega!”.
Sort que en pocs minuts els mossos d’esquadra alertats pel veïnat que contemplaven l’acció des dels balcons del carrer, van detenir-lo junt amb el lleó, que també va resultar que era miop. Coses de la vista i dels animals salvatges de companyia.
Josep Maria Solé - Novembre de 2009
Aquest relat està basat en una notícia breu, llegida a la premsa diària.
Correcció ortogràfica: Pep Elias
Fotografia: e-animals.com
“Vols llegir relats?” – Ràdio Nova – 01
