UN VISIONARI DEL VOSTRE FUTUR de Josep Maria Solé

Estimats amics del passat:

La meva experiència és única. Les circumstàncies que han fet el meu trasllat a l’any en que ara visc, el 2205, em dona l’avantatge de poder fer-vos cinc cèntims de com serà el vostre futur. Tenir la clau d’aquesta predicció fa possible que us faci avançar què aquesta època no és tant idíl·lica com us penseu. La humanitat ha perdut del tot la seva llibertat i està sotmesa a una uniformitat total. Tots depenem d’una sola política, d’un sol estament, d’una sola decisió. Si estiguéssiu aquí, veuríeu què la vostra època, moment que jo també vaig viure, és or comparat amb la grisor què ara és viu.

Us espera un futur on tota mena de diversió només estarà en mans d’un pocs privilegiats. La diferència entre els més pobres i els més rics serà més gran. Tensió, frustració i tenebrisme seran els trets què dominaran. Què dominen l’espai mundial. Però al pessimisme sempre hi pot haver espai per l’esperança. I aquí la tenim en altres mons, en altres espais fora de la Terra. Aquí està el futur. La conquesta de noves terres llunyanes de la nostra, on és possible començar de nou, corregint els errors que durant tant de temps hem provocat.

No perdeu l’esperança, malgrat que els traspàs cap al vostre futur sigui dificultós. Tingueu esperança en el demà…

Un visionari del vostre futur.

Un relat original de Josep Maria Solé. El relat presenta una carta redactada per un personatge que ha estat traslladat al futur, a l’any 2205. Aquesta possibilitat li ofereix explicar com serà el futur als seus avantpassats. Aquest relat és el resultat d’un treball d’avaluació per l’obtenció del grau de suficiència 1 del Nivell C de català. Gener 2010. Per cert, grau aprovat. També el de suficiència 2. Ara cal aprovar el tercer. Fet.

Fotografia original: “Visionario” – Semplicissimo – Flickr

“Vols llegir relats” – Ràdio Nova – 08

UN SOMNI. L’AVENTURA DE VIURE AL MAR de Josep Maria Solé

El record de la mare sempre va ser present entre nosaltres, malgrat que un bon dia ella decidís marxar. Una decisió què va provocar un daltabaix a tota la família. Encara tinc present la imatge del dia que la meva mare va sortir per la porta de casa, tot dient: “…torno aviat!”.

Aquest comiat es va convertir en una desaparició de molts anys. El seu seu posat trist i la seva mirada sempre al mar van ser presagi que un dia marxaria a viure el seu somni. La seva marxa va suposar un trencament familiar. El pare, sotmès a una contínua depressió, va haver de fer-se càrrec de la família. Tres fills. Passats els anys i havent perdut tota possibilitat de saber res de la mare, en una de les nostres trobades familiars, entorn a la taula de menjar i amb el televisor obert, contemplàvem les imatges d’un documental del investigador marí Jacques Cousteau. En la narració, ens feien cinc cèntims de les aventures i viatges d’aquest famós documentalista i, en aquest cas acompanyat per la seva parella sentimental. Tots a la taula vam quedar bocabadats. La persona que hi havia al costat seu del senyor Cousteau, era la nostra mare.

El pare havia perdut tota esperança de tornar a veure-la de nou. El nostre instint com a fills va ser posar-nos en contacte amb ella. La trobada va ser positiva. Respectant la decisió que en el seu moment va prendre.

Passats els anys, la meva mare va enviudar del senyor Cousteau. El pare, gran d’edat i malalt, va ser atès per la meva mare que, d’aquesta manera, va tornar de nou a casa, amb els seus i per cuidar i estar al costat del pare en els seus darrers dies. També per estar al nostre costat, al costat de la família què sempre la va esperar i va respectar que un dia decidís viure el seu somni. L’aventura de viure al mar.

Relat original de Josep Maria Solé, editor del “Vols llegir?”. Aquest relat està basat en fets reals. “Una història que vaig escoltar un cop en un programa de RNE. Era una tertúlia, on els convidats discutien sobre els problemes de sequera que és pateix en molts punt de l’Estat Espanyol. De cop i volta, un dels tertulians del qui no hem va quedar clar el seu nom, va decidir “trencar” el debat i explicar aquests fets viscuts en primera persona. Era la història de la seva mare”.

Fotografia original: titoalfredo “mar y cielo” (Flickr)

“Vols llegir relats?” – Ràdio Nova – 05

ANIMALS SALVATGES DE COMPANYIA de Josep Maria Solé

Ara fa un any, un diumenge al matí, un cop dutxat, vestit i ben esmorzat, em vaig disposar a baixar al carrer per comprar en primer lloc el diari del dia, i tot seguit, fer un vol per gaudir del sol i la bona temperatura que feia. Era agradable passejar pels carrers poc transitats. Però ràpidament vaig adonar-me que potser hi havia massa poca gent.

Camí del quiosc, situat tres carrers més avall del lloc on visc, vaig sentir uns crits d’horror. Vaig aturar-me i escoltar amb atenció. De sobte va passar pel meu costat, una senyora a tota velocitat i fent un xiscles per deixar-te ben sort. El meu cor va començar a bombejar més fort del compte. Més ensurts. Un senyor tot esfereït amb el seu fill en braços i corrent pel mig del carrer, cridava: és un lleó, es un lleó!

La curiositat va superar el meu neguit, i vaig avançar unes passes mes, fins trobar-me cara a cara amb el personatge que va provocar tota aquesta histèria col·lectiva. Un senyor de poca alçada i vestit tot de negre, passejant la seva mascota lligada a una corretja de gos. Però vet aquí que no era pas un gos el que passejava, sinó un lleó de proporcions ferotges.

Impassible, el senyor i el lleó van aturar-se davant meu. El meu cos va quedar-se immòbil. El cor a punt de sortir-me per la boca i la tremolor va conquerir fins l’últim extrem de la meva constitució física. La  primera reacció que vaig tenir va ser dir-li: “…Bon dia”, i el senyor amb les ulleres de cul d’ampolla, amb un gruix fora del normal, va dir-me: “…no li faci por “senyoreta”, no mossega!”.

Sort que en pocs minuts els mossos d’esquadra alertats pel veïnat que contemplaven l’acció des dels balcons del carrer, van detenir-lo junt amb el lleó, que també va resultar que era miop. Coses de la vista i dels animals salvatges de companyia.

Josep Maria Solé - Novembre de 2009

Aquest relat està basat en una notícia breu, llegida a la premsa diària.

Correcció ortogràfica: Pep Elias

Fotografia: e-animals.com

“Vols llegir relats?” – Ràdio Nova – 01