La contundència de les anàlisis facilitava el diagnòstic. Al pacient li quedaven tres mesos de vida; sis, a tot estirar. Ara venia la part més difícil, però formava part de la feina. A la sala del costat una família angoixada esperava una resposta. Mai no resultava agradable, però tenia l’avantatge de ser un metge amb molta experiència.
Tan sols es tractava de repetir la mateixa litúrgia de sempre: entrar a la sala i amb professionalitat, però sense embuts, explicar-los que els resultats de la prova no deixaven marge ni per al dubte ni per a l’esperança. Durant un segon va estar a punt de perdre l’aplom i de cedir a la temptació de suavitzar el missatge. Però no s’ho podia permetre. El fet que aquell cop el pacient fos ell no canviava res. O potser sí.
Original relat de l’escriptor, periodista i normalitzador lingüístic igualadí, Pep Elias. Relat emès en el programa “Vols llegir?” de Ràdio Nova l’1 de febrer de 2010.
“Vols llegir relats” – Ràdio Nova – 04
